Història
L’Estatut d’Autonomia d’Aragó va tornar a donar vida a una institució pròpia del regne d’Aragó abolida el 1707 juntament amb els Furs, la Diputació i les Corts.
És en 1115 quan apareix per primera vegada la denominació de Justícia del rei, referit a Pedro Giménez, en un privilegi concedit per Alfons I el Batallador als pobladors de Saragossa.
Aquest càrrec, que degué correspondre al d’un assessor de la cúria reial, passà a convertir-se en una institució pròpia del regne a partir de les Corts d’Aragó celebrades a Ejea l’any 1265, on es va establir ja com un jutge mitjà que dirimia els conflictes entre el rei i la noblesa.
En 1283, el Privilegi General d’Aragó confirma aquest caràcter mediador, ampliant la seua jurisdicció als plets i causes entre els propis nobles.
Al llarg del segle XIV, el prestigi i la presència institucional del Justícia es va incrementar: no solament fou l’intèrpret de l’ordenament foral, sinó que la seua presència a les Corts, que presidia en absència del rei, va reforçar la seua posició entre les institucions del regne.
Davant el Justícia, els reis havien de jurar el compliment de furs i observances sota la coneguda fórmula: “Nos, que som tant com vós i tots junts valem més que vós, us fem rei d’Aragó, si jureu els furs, i, si no, no.”
En l’exercici de la seua funció jurisdiccional, destacava en els casos relacionats amb els drets i les llibertats, a través dels processos forals de firma de dret i de manifestació.
Mitjançant la firma de dret, un demandat garantia la seua submissió a la sentència sense haver de prestar fiança, tractant així d’evitar que els mateixos poguessen veure’s privats de la possessió dels seus béns durant el procés.
Amb el Procés de Manifestació, els aragonesos sol•licitaven la intervenció del Justícia per a evitar una detenció arbitrària o un procés no ajustat a Dret, amb violència o turment. Per això, el detingut quedava sota l’empara del Justícia en l’anomenada Presó dels Manifestats, on romania fins a rebre sentència, sense que cap autoritat pogués tenir-hi accés.
La importància política del Justícia va augmentar amb successives resolucions de les Corts. No podia ser arrestat, detingut ni molestat pel rei ni cap altra autoritat.
Des de 1442 es considerà càrrec vitalici, sense possibilitat de destitució, i adquiriren molta rellevància els Lloctinents, de tal forma que es passà d’una magistratura personal, la del Justícia, al Justiciat com a institució.
Mentrestant, contribuint a reforçar el carisma de la Institució, des del segle XIII fins al XVI, prengué cos la llegenda dels Furs de Sobrarbe, la qual a través de diferents cronistes i juristes pretenia donar fonament històric a les peculiaritats forals aragoneses, exaltant l’origen i dignitat del Justícia, que es pretenia anterior al rei.
La llegenda recollida per Zurita i posteriorment per Blanques situa un dels Furs de Sobrarbe en aquests termes: “Perquè no pateixen mal les nostres llibertats, vetllarà un jutge mitjà, al qual serà lícit apel•lar al rei, si danyés algú, i rebutjar les injúries, si tal vegada les inferís a la república”.
Amb tot això, va venir a considerar-se la institució del Justícia com la millor garantia dels drets dels aragonesos i com a model en la defensa de les llibertats enfront l’arbitrarietat del poder.
Les tensions sorgides davant els incompliments i omissions del poder reial enfront dels furs, i la tasca de protecció d’aquests encomanada al Justícia, feu que es generessen tensions entre aquest i els reis, el zenit de les quals s’assolí el 1591.
Les revoltes ciutadanes conegudes com les Alteracions d’Aragó van acabar amb la decapitació del Justícia Juan de Lanuza V el Mosso, per enfrontar-se a la voluntat del rei Felip II d’Espanya, qui havia entrat al regne d’Aragó amb exèrcits per reduir les revoltes que s’estaven produint, a causa de l’intent del tribunal de la Inquisició d’arrestar i processar Antonio Pérez, natural de Guadalajara, però de família aragonesa, acollit a la jurisdicció del Justícia Major mitjançant el dret de Manifestació.
En les Corts de Tarazona de 1592 es van establir importants restriccions a la figura del Justícia, qui passà a ser nomenat pel rei, i a les atribucions de la Diputació del Regne.
Felip V d’Espanya, que havia jurat el 1701 els Furs davant el Justícia Pedro Valero, va suprimir definitivament la figura del Justícia, així com la resta de les institucions aragoneses i els Furs d’Aragó per mitjà dels Decrets de Nova Planta.
Únicament restaren en vigor els referits al dret privat, els quals romanen fins als nostres dies.
La figura del Justícia d’Aragó va reaparèixer en 1982, recollida en l’Estatut d’Autonomia d’Aragó i emparada per la Constitució de 1978.
Les actuals competències del Justícia no es corresponen amb aquelles que va tenir en origen, les quals provenien del naixement del Regne d’Aragó, però sí es va buscar que tingués una posició institucional i unes funcions que ben bé podrien ser successores de les primigènies.
El jurista i ponent del nostre Estatut d’Autonomia, José Luis Merino, va escriure que les funcions de l’actual Justícia es van inspirar en la definició que López de Haro en va fer, com a “defensor dels furs i observances; sentinella de les llibertats d’Aragó i guaita de la constitució organitzadora de l’Estat”.
Per això, com a “defensor dels furs i observances”, avui es configura com a garant de l’ordenament jurídic aragonès; com a “guaita de la constitució de l’Estat”, actualment té la funció de defensar l’Estatut d’Autonomia; i com a “sentinella de les llibertats d’Aragó”, avui és el valedor dels drets individuals i col•lectius dels aragonesos. En definitiva, Aragó va recuperar amb l’Autonomia una institució que s’havia mantingut, des de la seua abolició amb els Decrets de Nova Planta, en el subconscient dels aragonesos durant segles.
El primer Justícia de l’etapa moderna fou Emilio Gastón, designat per les Corts d’Aragó el 1987 en un acte carregat de simbolisme, que se celebrà al Saló de Bisbes del Palau episcopal de Tarazona en una sessió plenària extraordinària. Gastón va jurar el càrrec davant les Corts i amb la presència a la sala de l’arqueta que contenia les restes òssies del Justícia Juan de Lanuza V.
Tant la data com l’espai, van ser escollits de manera simbòlica, ja que, en aquest mateix Saló de Bisbes, el 2 de desembre de 1592, Felip II va confirmar amb la seua signatura les Corts de Tarazona, que van suposar el final de la concepció del Justícia com a contrapoder al rei.
D’aquesta manera, va quedar restaurada la institució 395 anys després que, en el mateix indret, fos retallada i despullada de la seua essència i funció.
El 1993 fou elegit per al càrrec Juan Bautista Montserrat, qui el va exercir fins al 1998. Fou succeït per Fernando García Vicente, fins l’abril de 2018. Aquest mateix any les Corts d’Aragó van escollir Ángel Dolado Pérez, titular de la institució fins al 20 d’abril de 2023.
Seu
