Història
L’Estatut d’Autonomia d’Aragó va tornar a donar vida a una Institució pròpia del regne d’Aragó abolida el 1707 juntament amb els Furs, la Diputació i les Corts.
És en 1115 quan apareix per primera vegada la denominació de Justícia del rei, referit a Pedro Giménez, en un privilegi concedit per Alfons I El Batallador als pobladors de Saragossa.
Aquest càrrec, que degué correspondre al d’un assessor de la cúria real, passà a convertir-se en una institució pròpia del regne en les Corts d’Aragó celebrades a Ejea el 1265, establint-se ja com un jutge mitjà que dirimeix els conflictes entre el rei i la noblesa.
En 1283 el Privilegi General d’Aragó confirma aquest caràcter mediador, ampliant la seua jurisdicció als plets i causes entre els propis nobles.
Al llarg del segle XIV, el prestigi i la presència institucional del Justícia es veu incrementada: no solament és l’intèrpret de l’ordenament foral, sinó que la seua presència a les Corts, que presidia en absència del rei, reforça la seua posició entre les institucions del regne.
Davant el Justícia, els reis han de jurar el compliment de furs i observances sota la coneguda fórmula: “Nos, que som tant com vós i tots junts valem més que vós, us fem rei d’Aragó, si jureu els furs i si no, no.”
En l’exercici de la seua funció jurisdiccional destaca en els casos relacionats amb els drets i llibertats, a través dels processos forals de signatura de dret i de manifestació.
Mitjançant la signatura de dret, un demandat garantia la seua submissió a la sentència sense haver de prestar fiança, tractant així d’evitar que els mateixos pogueren vore’s privats de la possessió dels seus béns durant el procés.
Amb el Procés de Manifestació, els aragonesos sol·licitaven la intervenció del Justícia per a evitar una detenció arbitrària o un procés no ajustat al Dret, amb violència o turment. Per això, el detingut quedava sota l’empara del Justícia en l’anomenada Presó dels Manifestats on romania fins a rebre sentència, sense que cap autoritat poguera tenir-hi accés.
La importància política del Justícia no va fer sinó que augmentar amb successives resolucions de les Corts. No podia ser arrestat, detingut ni molestat pel Rei ni cap altra autoritat.
Des de 1442 es considera càrrec vitalici, sense possibilitat de destitució i adquireixen molta rellevància els Lloctinents, de tal forma que es passa d’una magistratura personal, la del Justícia, al Justiciat com a institució.
Mentrestant, contribuint a reforçar el carisma de la Institució, des del segle XIII al XVI, va prenent cos la llegenda dels Furs de Sobrarbe, la qual a través de diferents cronistes i juristes pretén donar fonament històric a les peculiaritats forals aragoneses, exaltant l’origen i dignitat del Justícia que es vol anterior al rei.
La llegenda recollida per Zurita i posteriorment per Blanques situa un dels Furs de Sobrarbe en aquests termes: “Perquè no sofreixin mal les nostres llibertats vetllarà un jutge mitjà, al qual serà lícit apel·lar del rei si danyés a algú i rebutjar les injúries si tal vegada les inferís a la república”.
Amb tot això, va venir a considerar-se la institució del Justícia com la millor garantia dels drets dels aragonesos i com a model en la defensa de les llibertats enfront l’arbitrarietat del poder.
Les tensions sorgides davant els incompliments i omissions del poder real enfront dels furs, i la tasca de protecció d’aquests encomanada al Justícia fa que es generin tensions entre aquest i els reis el zenit dels quals s’aconsegueix el 1591.
Les revoltes ciutadanes conegudes com les Alteracions d’Aragó van acabar amb la decapitació del Justícia Juan de Lanuza V el Mosso per enfrontar-se a la voluntat del rei Felip II d’Espanya, que havia entrat al regne d’Aragó amb exèrcits per a reduir les revoltes que s’estaven produint, a causa de l’intent del tribunal de la Inquisició d’aprehendre i processar a Antonio Pérez, natural de Guadalajara però de família aragonesa, acollit a la jurisdicció del Justícia Major mitjançant el dret de Manifestació.
En les Corts de Tarassona de 1592 es van establir importants restriccions a la figura del Justícia, que passa a ser nomenat pel rei, i a les atribucions de la Diputació del Regne.
Felip V d’Espanya, que havia jurat el 1701 els Furs davant el Justícia Pedro Valero, va suprimir definitivament la figura del Justícia, així com la resta de les institucions aragoneses i els Furs d’Aragó per mitjà dels Decrets de Nova Planta.
Únicament quedaren en vigor els referits al dret privat que romanen fins als nostres dies.
La figura del Justícia d’Aragó va reaparèixer el 1982 recollida en l’Estatut d’Autonomia d’Aragó i emparada per la Constitució de 1978.
Les actuals competències de la figura d’El Justícia no es corresponen amb les que va tenir a l’origen, dimanants del naixement del Regne d’Aragó, encara que sí que es va buscar que tinguera una posició institucional i unes funcions que bé pogueren ser successores d’aquelles primeres.
El jurista i ponent del nostre Estatut d’Autonomia, José Luis Merino, va escriure que les funcions de l’actual Justícia es van inspirar en la definició que López de Haro va fer d’aquest, com a: “…defensor dels furs i observances; sentinella de les llibertats d’Aragó i guaita de la constitució organitzadora de l’Estat”.
Per això, com a “defensor de furs i observances”, avui es configura com a garant de l’ordenament jurídic aragonès; com a “guaita de la constitució de l’estat”. Actualment té com una de les seues funcions la de defensor de l’Estatut; i, en el cas de “sentinella de les llibertats d’Aragó”, és el valedor dels drets individuals i col·lectius.
En definitiva, Aragó va recuperar amb l’Autonomia, una institució que s’havia mantingut, des de la seua abolició amb els Decrets de Nova Planta, en el subconscient dels aragonesos durant segles.
El primer Justícia de l’etapa moderna va ser Emilio Gastón, designat per les Corts d’Aragó el 1987 en un acte carregat de simbolisme que se celebrà al Saló de Bisbes del Palau episcopal de Tarassona en una sessió plenària extraordinària.
Gastón va jurar el càrrec davant les Corts i amb la presència a la sala de l’arqueta que contenia les restes òssies del Justícia Juan de Lanuza V.
Tant la data com l’espai van ser triats de manera simbòlica, ja que, en aquest mateix Saló de Bisbes, el 2 de desembre de 1592, Felip II va confirmar amb la seua signatura les Corts de Tarassona de 1592, que van suposar el final de la concepció del Justícia com a contrapoder al rei.
D’aquesta manera, va quedar restaurada la institució, 395 anys després que en el mateix lloc fos retallada i despullada de la seua essència i funció.
El 1993 va ser triat Justícia Juan Bautista Montserrat, qui va exercir fins el 1998, que va ser succeït per Fernando García Vicente fins a l’abril de 2018, moment en què les Corts d’Aragó van triar a Ángel Dolado Pérez, actual titular i que és el 70è Justícia en el càrrec.
Institució i Funcions
El Justícia Dolado
Seu
